Els dies que passen

Hi ha dies que són potencialment excel·lents: per com se’ns mostren quan ens alcem del llit i albirem la tenue claror del matí estiuenc que s’escola per la finestra; o fruïm la llum dels estels a l’hivern quan el sol encara no vol eixir, o sentim la flaire matinera de la primavera esperant-nos al sortir de casa, o escoltem el ritme de la pluja de tardor anunciant la caiguda de la fulla. Aleshores sentim que som vius i neix un bon dia. Se’ns dibuixa un somriure.

Esdevenim, de sobte, cofois de felicitat, ben bé sense voler-ho, sorpresos de la nostra joiosa gosadia; admirats de la força que ens empeny endavant amb un somriure plaent. I pense que potser ens sentim estranys d’allò que hauria d'ésser quotidià a la vida.

Ens hem acostumat a passar pels dies amb el ritme frenètic dels automòbils que ens empenyen mecànicament en els nostres quefers. Hem adquirit tanta velocitat en el dia a dia que no podem sentir, ni tan sols veure, el que ens envolta.

I jo pense que realment no és estrany ser feliç, sinó tot el contrari, l’estrany és la infelicitat. Som nosaltres qui construïm el nostre temps i potser no podem frenar la màquina, però si que podem alentir el seu boig funcionament i gaudir de tots els dies; perquè tots, sense excepció, son potencialment excel·lents.

Només ho hem de voler.