Ahir me'n vaig anar a dormir amb una gran sensació de pena i alegria alhora. Una contradicció humana.
Va morir una dona que havia estat malalta, encadenada a un llit durant molts anys, en coma, víctima d'un malaurat accident.
No sentia pena com se sent per un ser volgut, no; sentia pena per tot el patiment que m'imagine ha viscut durant aquestos anys i sobretot per l'últim sofriment, el que se li ha produït a ella, i a tots els que l'estimaven, durant les últimes setmanes.
Presonera d'un estat vegetatiu que la impossibilità per sobreviure tota sola, alimentada per la força per mantenir-la amb "vida", tot i esperant una millora que mai no es va produir.
Una família lluitant per ella durant anys, una família que en el transcòrrer d'eixos anys abandonà l'esperança d'eixa millora i decidí posar fi al patiment que ja era més que exagerat, deixant que fora la propia vida qui posara fi al dolor, sense artificis humans.
I se sobte, quan el sofriment sembla que ha d'acabar, torna el mal amagat sota la forma de l'ètica, de la religió, de l'egoïsme, del poder, de la dominació, de la politica i la superbia més absoluta d'una societat bruta, empastifada en dogmes i valors basats en la imposició. Un mal pitjor que el coma, molt pitjor.
Un grup de persones, amb els seus representants polítics al capdavant, s'erigixen en paladins del bé, jutges del món i els éssers que el poblen, i lluiten a mata-degolla contra tot allò que no els és comprensible, per ser contrari al seus propis interesos.
Una batalla que finalment ha guanyat ella, la malalta, per deixar de patir i trobar la tranquil·litat espiritual que li havien robat les màquines i la societat en el seu egoïsme, inconscient i conscient.
Hagueren estat capaços d'utilitzar la llei per imposar-li la "vida", quan era la mort el que anhelaven, ella i els que realment l'estimaven.
¿Si som ésser vius per ser lliures que fa que alguns de nosaltres vulguem sempre imposar-nos sobre la resta? ¿ Quina dèria ens mou?
Estic content per un final que jo considere perfecte; i trist perquè s'haja arribat fins aquestos extrems de bogeria social i política.
¿Què se senten orgullosos de la tortura física i emocional que han produït? ¿Què no estimen l'ésser humà que volen sotmetre'l als seus desitjos i creences?
Absurdes preguntes em faig hui.
Ara s'ha acabat.
Ara, fins i tot sense coneixer-te, després de sentir el teu patiment, sé que ets lliure.
Ara que no hi estàs: vius i tots ens alegrem.
Va morir una dona que havia estat malalta, encadenada a un llit durant molts anys, en coma, víctima d'un malaurat accident.
No sentia pena com se sent per un ser volgut, no; sentia pena per tot el patiment que m'imagine ha viscut durant aquestos anys i sobretot per l'últim sofriment, el que se li ha produït a ella, i a tots els que l'estimaven, durant les últimes setmanes.
Presonera d'un estat vegetatiu que la impossibilità per sobreviure tota sola, alimentada per la força per mantenir-la amb "vida", tot i esperant una millora que mai no es va produir.
Una família lluitant per ella durant anys, una família que en el transcòrrer d'eixos anys abandonà l'esperança d'eixa millora i decidí posar fi al patiment que ja era més que exagerat, deixant que fora la propia vida qui posara fi al dolor, sense artificis humans.
I se sobte, quan el sofriment sembla que ha d'acabar, torna el mal amagat sota la forma de l'ètica, de la religió, de l'egoïsme, del poder, de la dominació, de la politica i la superbia més absoluta d'una societat bruta, empastifada en dogmes i valors basats en la imposició. Un mal pitjor que el coma, molt pitjor.
Un grup de persones, amb els seus representants polítics al capdavant, s'erigixen en paladins del bé, jutges del món i els éssers que el poblen, i lluiten a mata-degolla contra tot allò que no els és comprensible, per ser contrari al seus propis interesos.
Una batalla que finalment ha guanyat ella, la malalta, per deixar de patir i trobar la tranquil·litat espiritual que li havien robat les màquines i la societat en el seu egoïsme, inconscient i conscient.
Hagueren estat capaços d'utilitzar la llei per imposar-li la "vida", quan era la mort el que anhelaven, ella i els que realment l'estimaven.
¿Si som ésser vius per ser lliures que fa que alguns de nosaltres vulguem sempre imposar-nos sobre la resta? ¿ Quina dèria ens mou?
Estic content per un final que jo considere perfecte; i trist perquè s'haja arribat fins aquestos extrems de bogeria social i política.
¿Què se senten orgullosos de la tortura física i emocional que han produït? ¿Què no estimen l'ésser humà que volen sotmetre'l als seus desitjos i creences?
Absurdes preguntes em faig hui.
Ara s'ha acabat.
Ara, fins i tot sense coneixer-te, després de sentir el teu patiment, sé que ets lliure.
Ara que no hi estàs: vius i tots ens alegrem.
0 comentaris:
Publica un comentari