Del pensament, la paraula i l'escrit

Aiii, els bisbes

2009-12-02T14:24:00.003+01:00

U no acaba mai de sorprendre's per la capacitat d'hipocresia tan desmesurada que tenen molts dels prelats de l'Església Catòlica.
Fent una ullada al diari, he llegit que un bisbe el nom del qual no vull pronunciar perquè em faria perbocar, ha fet una missa, que té tot el dret de fer, però no al costat dels símbols terroristes del franquisme com així ha sigut i que a sobre ha recolzat amb les seues paraules.
O siga que va enaltint la violència d'un règim que va fer malbé el futur d'aquest país, abocat a una dictadura terrorista i repressora durant quaranta anys i per altra banda condemna el terrorisme d'altres no tan afins a les seues conviccions.
Senyor "bisbe", vaja fent acte de contrició perquè el seu Deu li passarà comptes el dia que el tinga, per llei de vida i segons la seua creença, al davant.
El meu "Déu" ja l'ha condemnat.

Del dolor

2009-12-01T14:26:00.002+01:00

Ahir el cor se'm va encongir, sobtat per la noticia desgraciada que m'apropava el dolor alié i alhora pròxim d'un estimat company.
Alegria i bon humor defineixen el caràcter sempre ufanós d'aquest company, de qui no dic el nom perquè jo el sé i ell sap que jo el sé i ja és prou.
Els anys treballant sempre prop, que no en distància sinó en afinitat, ací a l'ajuntament de Castelló, han fet lligams que si no són amistat son companyonia i són quelcom que unix les persones.
M'he sentit abatut en primer lloc, però després passant el temps m'he adonat que ell se'n sortirà. No és un desig és un convenciment, i és tal que hui m'he apropat a la seua taula i he permés que la meua mà es recolzés en ella i he deixat anar un poc de mi desitjant la seua total recuperació.
De vegades el que es vol es prou per arribar i sols d'això depén l'avenir, de vegades.
Tinc la certesa que ell ha sentit el meu missatge i que prompte estarà restablit i disposat a l'alegria i el bon humor, ufanós per tornar a la feina.
T'esperem.

Només un fil els separa

2009-11-18T09:34:00.004+01:00

Darrerament s'han produït fets que posen de manifest certes conductes humanes, polítiques sobretot, que parlen de la contradicció que suposa l'assoliment de poder, per fugir de l'estatus general com a individus de la nostra societat, i el respecte .
Es parla de corrupció i d'amiguisme, de lluites de poder i d'enriquiment il·licit. D' immoralitat absoluta i de notorietat popular.
La lluita pel poder porta les persones a fer el que calga per manar ni que siga sobre les formigues que campen pel terra, alienes a tot el que passa al seua costat.
Tothom en política vol dir i fer la seua, imposant, si es pot, idees i conductes.
I per fer-ho saben que han d'assolir altíssimes quotes de poder, de la forma que siga i com siga.
Va dir un famós polític no fa molt: "la vida son resultats". A mi l'afirmació em va semblar un disbarat. I si no resulta? Ja no vius?
Amb aquesta premissa es pot entendre la conducta deshonrada, irrespectuosa, immoral i destructora de l'estament polític actual. Conducta que parla de la mena de persones que governen actualment la nostra comunitat autonoma.
Es fan la pilota els uns als altres per arribar on més amunt es puga i quan creuen que han assolit l'estatus adequat es dediquen a fer i desfer ací o allí, destrossant qualsevol tipus de lògica.
Això no els dura massa perquè sempre hi ha algu altre que està més amunt i que mana més. Aleshores el poderós es torna esclau del seu modus vivendi, de la seua immoralitat personal i es deixa trepitjar per tal de mantenir ni que siga una mica d 'eixe poder que creia tenir.
Les veus dels poderosos tapen les veus dels esclaus, per humiliar-los i nodrir-se.
El que passa, per sort, és que el esclaus ho són quan caminen de la mà del poderosos per recollir les sobres. Poderosos abans, esclaus avui: només un fil els separa.

Crec en el respecte, no en el poder.

I ara que?

2009-11-13T14:46:00.004+01:00

Doncs ara, com que ja he escrit un llibre, n'hauré d'escriure un altre.
Ja ha passat l'eufòria del primer moment i centrat com estic en la labor de l'escriptura, començaré a preparar el nou llibre que ja tinc mig enllestit.
No tinc pressa, però no puc deixar passar el temps.
Prompte he de veure una nova portada que amague al seu si la lletra del nou llibre, tot i esperant que el gaudi per la nova publicació siga almenys tan satisfactori com l'anterior.
No aneu lluny, i si ja heu llegit Vòlioren, i us ha agradat, espereu a llegir aquest: segur que us agrada.

Del meu llibre

2009-11-06T08:25:00.005+01:00

Estic emocionat, gairebé sure mentre vaig vivint el dia d'avui.
Tot té una explicació.
Ahir a la Llibreria Argot, a casa, a Castelló, vaig fer un pas que somiava feia molt de temps: vaig presentar davant un nodrit grup de gent, familiars i amistats la majoria, el meu primer llibre " Vòlioren perquè la imaginació ens ho dóna tot".
Ahir a l'hora dels contes, l'hora on el dia i la nit es fonen, a les set de la tarda vaig parlar d'allò que m'havia portat a escriure aquest conte i tot el que per mi representa.
Ara tinc el convenciment que qui parlava era el Xavier que mai no s'havia mostrat, el Xavier interior: l'home, l'escriptor, jo.
La il·lusió, la que jo he volgut oferir als infants en aquest llibre, és la mateixa que ara m'empeny a continuar escrivint que és allò que sempre he desitjat fer.
Vull escriure, per damunt de totes les coses vull escriure, i ho faig per una necessitat sentimental empés per una força que em fa dir coses a través de les lletres. Explicar històries que són part de mi.
Vull escriure més, molt més.

Moments viscuts

2009-03-27T12:18:00.005+01:00

Fa un temps vaig escriure: "Hi ha dies que són potencialment excel·lents: per com se’ns mostren quan ens alcem del llit i albirem la tènue claror del matí estiuenc que s’escola per la finestra; o fruïm la llum dels estels a l’hivern quan el sol encara no vol eixir, o sentim la flaire matinera de la primavera esperant-nos al sortir de casa, o escoltem el ritme de la pluja de tardor anunciant la caiguda de la fulla. Aleshores sentim que som vius i neix un bon dia. Se’ns dibuixa un somriure."

Ara vull tornar a escriure sobre això.

I de vegades els aprofitem al màxim el dies, en gaudir-los en la seua senzillesa i claredat. Dies bons. Bons dies. I de vegades els perdem de sobte per la nostra dèria de conflicte continu amb tot allò que no se'ns revela adient al nostre costum i pensament. Dies roïns. Mals dies.
Passem un dia de lleure, de risses, de joia i felicitat i en un instant, quan ningú no s'ho espera, un fet aïllat té més valor que no tot un jorn d'alegria. Una contradicció humana més, una de tantes. I resulta que si ens deturem en la pressa i sumem els moments "bons" i els "roïns", descobrim que el noranta per cent dels dies gaudim de moments "bons" i sols de tant en tant allò que ens desagrada apareix a la nostra vida; i aleshores, quan apareix això que no ens agrada, perdem el rumb i ens deixem arrossegar fins el pou de la desgràcia i tot ens sembla malament . Quina bajanada!!!!
Com en som d'absurds els humans, i com és d'absurda la nostra percepció del moment viscut!
Fem un crit! Donem-li alegria als dies i repassem la matemàtica dels moments viscuts, segur que ens farà més feliços.

Coses de la vida

2009-02-26T09:04:00.006+01:00

He trobat un conegut este matí quan anava a fer unes gestions al caixer del meu banc.
Feia temps que no ens veiem, gairebé tres anys em penso. Ens em saludat efusivament. Vam treballar plegats durant molts anys, ell en una empresa privada, jo a l'ajuntament; però per la feina ens veiem molt sovint.
M'ha preguntat com estava, li he dit que molt feliç i molt rebé. I es cert, soc molt feliç.
Ell m'ha dit que no ho estava passant massa bé. S'havia separat de la dona feia un any i esta a l'atur. "No tinc res", m'ha dit, "i els parla mal de mi als fills".
M'ha fet pena, m'ha entristit molt. Sé el que està passant sobretot el que patix pel fills. Son menuts i innocents i mai no es té la certesa de si estaran bé.
M'ha dit que li han pres tot el que tenia i el que no tenia i fins i tot l'enviaren de casa com un gos escortat per la policia quan va anar a recollir algunes pertinences a l'empresa que compartia amb la ex-dona. Ella els va telefonar.
S'ha passat quasi un any sense poder endur-se als fills els caps de setmana que li correspon tindre'ls. Una mena de càstig imposat per la dona.
L'havia enganyat amb un altre i ell no en sabia res. Li va tornar l'engany. Tot ho tenia a nom d'ella perquè "no soc persona desconfiada", m'ha dit, "potser soc idiota, més bé".
I així ha anat la cosa. Em parlat molta estona i s'ha esplaiat, ha buidat el pap, traient coses que l'oprimien.
No soc de donar consell, perquè crec que cadascú té la seua pròpia historia i sols un mateix coneix tot el que ha viscut i com ho ha viscut. Sols he pogut oferir-li ajut quan el necessite, i unes paraules en les quals sempre he cregut: "El temps ho posarà tot i a tots al seu lloc" i "No et deixes dur per la fúria i el dolor, sigues com has sigut sempre, hi viu tots el dies amb alegria".

Adeu, fins aviat.

Vida

2009-02-10T08:09:00.012+01:00

Ahir me'n vaig anar a dormir amb una gran sensació de pena i alegria alhora. Una contradicció humana.
Va morir una dona que havia estat malalta, encadenada a un llit durant molts anys, en coma, víctima d'un malaurat accident.
No sentia pena com se sent per un ser volgut, no; sentia pena per tot el patiment que m'imagine ha viscut durant aquestos anys i sobretot per l'últim sofriment, el que se li ha produït a ella, i a tots els que l'estimaven, durant les últimes setmanes.
Presonera d'un estat vegetatiu que la impossibilità per sobreviure tota sola, alimentada per la força per mantenir-la amb "vida", tot i esperant una millora que mai no es va produir.
Una família lluitant per ella durant anys, una família que en el transcòrrer d'eixos anys abandonà l'esperança d'eixa millora i decidí posar fi al patiment que ja era més que exagerat, deixant que fora la propia vida qui posara fi al dolor, sense artificis humans.
I se sobte, quan el sofriment sembla que ha d'acabar, torna el mal amagat sota la forma de l'ètica, de la religió, de l'egoïsme, del poder, de la dominació, de la politica i la superbia més absoluta d'una societat bruta, empastifada en dogmes i valors basats en la imposició. Un mal pitjor que el coma, molt pitjor.
Un grup de persones, amb els seus representants polítics al capdavant, s'erigixen en paladins del bé, jutges del món i els éssers que el poblen, i lluiten a mata-degolla contra tot allò que no els és comprensible, per ser contrari al seus propis interesos.
Una batalla que finalment ha guanyat ella, la malalta, per deixar de patir i trobar la tranquil·litat espiritual que li havien robat les màquines i la societat en el seu egoïsme, inconscient i conscient.
Hagueren estat capaços d'utilitzar la llei per imposar-li la "vida", quan era la mort el que anhelaven, ella i els que realment l'estimaven.
¿Si som ésser vius per ser lliures que fa que alguns de nosaltres vulguem sempre imposar-nos sobre la resta? ¿ Quina dèria ens mou?
Estic content per un final que jo considere perfecte; i trist perquè s'haja arribat fins aquestos extrems de bogeria social i política.
¿Què se senten orgullosos de la tortura física i emocional que han produït? ¿Què no estimen l'ésser humà que volen sotmetre'l als seus desitjos i creences?
Absurdes preguntes em faig hui.
Ara s'ha acabat.
Ara, fins i tot sense coneixer-te, després de sentir el teu patiment, sé que ets lliure.
Ara que no hi estàs: vius i tots ens alegrem.

Els dies que passen

2009-02-05T13:50:00.006+01:00

Hi ha dies que són potencialment excel·lents: per com se’ns mostren quan ens alcem del llit i albirem la tenue claror del matí estiuenc que s’escola per la finestra; o fruïm la llum dels estels a l’hivern quan el sol encara no vol eixir, o sentim la flaire matinera de la primavera esperant-nos al sortir de casa, o escoltem el ritme de la pluja de tardor anunciant la caiguda de la fulla. Aleshores sentim que som vius i neix un bon dia. Se’ns dibuixa un somriure.

Esdevenim, de sobte, cofois de felicitat, ben bé sense voler-ho, sorpresos de la nostra joiosa gosadia; admirats de la força que ens empeny endavant amb un somriure plaent. I pense que potser ens sentim estranys d’allò que hauria d'ésser quotidià a la vida.

Ens hem acostumat a passar pels dies amb el ritme frenètic dels automòbils que ens empenyen mecànicament en els nostres quefers. Hem adquirit tanta velocitat en el dia a dia que no podem sentir, ni tan sols veure, el que ens envolta.

I jo pense que realment no és estrany ser feliç, sinó tot el contrari, l’estrany és la infelicitat. Som nosaltres qui construïm el nostre temps i potser no podem frenar la màquina, però si que podem alentir el seu boig funcionament i gaudir de tots els dies; perquè tots, sense excepció, son potencialment excel·lents.

Només ho hem de voler.

D'allò que no té nom

2009-02-02T11:46:00.012+01:00

Hui he rebut la visita inesperada d'un antic conegut. Conegut pel nostre contacte professional. M'ha alegrat veure'l. No som amics però ens coneixem. M'ha parlat del nostre comú quefer professional, ell a un costat del taulell i jo a l'altre. Cordial i necessari enteniment. M'ha dit que ja res és el mateix allà on abans ens trobàvem treballant. M'ha dit que els diners han passat per damunt de tot, fins i tot de la mort i el respecte pels morts i per qui els plora. No és el primer que m'ha fet aquesta reflexió, ni, malauradament, serà l'últim.

Com haureu comprés ell treballa en una funerària (totalment privada) i jo treballava a l'administració local, en qüestions de cementeri, ara encara hi treballe però en altres tasques municipals.

L'any 2004 arribà l'empresa privada a fer-se càrrec de la gestió del cementeri, "per millorar-lo" deien . El 2009 aquells que treballen en les funeràries venen a contar-me que mai no serà el mateix, que la gent no compta, que sols els diners tenen valor. Em diu que ningú treballa ja com ho fèiem els meus companys i jo, darrere del taulell que ell tantes vegades visitava, obligat per la mort dels altres.

M'ha semblat que tenia nostàlgia d'un temps que vam compartir i m'ha afalagat que se'ns trobés a faltar, però també m'ha semblat fastiguejat d'un present professional que li fa mal. L'he mirat i li he dit, molt sincerament, que m'haguera agradat que ara no tinguera nostàlgia d'aquell temps perquè això parlaria bé dels que ens han succeït en la nostra tasca.

Però tot es quedà en la voluntat de seguir queixant-nos i desitjant que a aquells que ara ens governen a nivell municipal, algun dia es caiga la cara de vergonya per com han venut el patiment de la gent a l'empresa privada. Que per honrar els que ens van deixant, dia rere dia, no cal hipotecar en diners la vida dels que van quedant, perquè tampoc la hipotequem de sentiments.

I si aquells que han de vetlar pel ciutadà no hi veuen res, perquè són cecs en la seua follia política, aleshores on queda la diferencia entre allò que és permés de fer i allò que es permet fer?

I és que robar, aprofitant-se del dolor alié, no te nom, ni el tindrà mai, perquè només sentir-lo ja faria mal.

El primer escrit

2009-02-01T18:43:00.009+01:00

Sempre he cregut que expressar el pensament mitjançant la paraula i l'escriptura és la manifestació més profunda i valuosa de l'ésser humà; i es aquest fet que ens fa diferents i ens situa dins de l'univers peculiar on ens movem.

Som el que pensem, i expressant el que pensem tenim consciència de ser humans, aleshores expressem-nos: primer pensem, després parlem i finalment escrivim el que pensem fins que el nostre ser ens ho permeta.